diumenge, 3 de juny del 2018

Menú sorpresa

Divendres em preguntaven que on seria la sortida del cap de setmana. La veritat és que a diferència dels Cicles, nosaltres no tenim res planificat. Les nostres pedalades són com el menú degustació del MOT, desconeixes que et portaran i a les nostres sortides cada pedalada et porta a un nou plat que et farà sentir noves sensacions. 

En el meu cas, les sensacions aquest diumenge eren de patiment, resulta a que a la cita setmanal havia de competir amb dos 29”, la Berria del Manolo i l’Oiz del Sebas. 

Al menú tampoc deia si hauria pluja, una altre sorpresa per descobrir. 

Davant tanta incertesa decidírem iniciar la ruta cap amunt, així si s’havia de tornar, ho podríem fer de forma ràpida. 

Diuen que els animals s’ajunten amb els de la seva espècie i això també passa amb les bikes, com si hagués un imant ocult, en Sebas seguia l’estela del Manolo, de tant en tant es miraven enrere no fora que jo hagués girat cua. 

Al Bruc residencial decidí posar remei, calia fer corriols per veure si aquests deixaven de tirar. Hores d’ara us puc assegurar que la llegenda urbana que les 29” no són per corriols i alçaleres és una gran mentida. 

Al passar darrera de la fàbrica de ceràmica els vaig perdre de vista. Sort que m’esperaven als carrers d’un Bruc que avui celebrava la festa del timbaler. 

Vist que els corriols tampoc, pujàvem per pista fins a la barrera. Mentre el Sebas menjava quatre viandes jo ajustava el Velo, posava la il·luminació manual i el sincronitzava amb la banda de freqüència cardíaca. 

En aquell moment em vaig recordar que havia estat el meu aniversari, així que els oferir baixar per convidar-los a un croissant. I si vàrem baixar, però no al Bruc sinó a Castellolí (en Manolo que és un tiquis miquis i diu que els croissants del Bruc no tenen el punt ideal de cocció). 

Feia dies que no baixàvem per aquella pista, les darreres pluges l’han deixada molt empedregada, l’Oiz es movia bé, tant com la Bèrria. I per fi el rierol. Començava a plovisquejar,



Superat el handicap de l’aigua ja només quedava seure’ns a gaudir del cafetó, semblava que el temps ens respectava. 


En sortir, al prendre les ulleres, es desprengué la patilla de les Spiuk, això sumat a que tenia la banda sincronitzada als dos GPS va provocar una interferència a les ones i els pulsòmetres van marcar sobre de 150 durant tota la ruta de tornada (no era que estava ofegat). 

Quan les cames no van fines, res no surt bé. Els trams de l’alçalera que habitualment supero amb facilitat se m’entravessaven. Masses peus a terra!! 

Arribàvem al coll del Bruc i es sentia retronar el soroll dels trabucaires. L’Oiz estava nerviosa, en qualsevol moment podia descavalcar perillosament al Sebas. No teníem una altra opció, havíem de tornar fent un petit rodeig per les pistes de la Llarga. 

Els basalts que havíem creuat feia quinze dies també ens esperaven. De nou, fang fins les orelles. 

En arribar a l’Spam no em quedaven forces, així que no vàrem fer el corriol de l’Aniento i preníem la ruta més directe a l’àrea de rentat de bikes. 

Tot i fer quasi 50 km, no m’havia guanyat la CFR, a veure si la setmana vinent toca. 




PD: Companys això que he compartit al doodle, es per a que us apunteu a les diferents nocturnes per poder fer la megacrònica de la Challenge de nocturnes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada